domingo, 27 de diciembre de 2009

Com parlar bé en públic


EL CONTROL DELS NERVIS
Sis coses que ens faran perdre els nervis:
1. L'efecte melic:l'orador creu que és transparent i tothom ho percep i el públic veu aquesta tranquil•litat.
2. És normal estar nerviós: l'adrenalina.
3. Una bona preparació: la millor garantia.
4.Experiència i pràctica: més autoconfiança.
5. Alguns trucs pràctics
- Els nervis disminueixen si l'orador fa unes passes i s'aixeca.
- Si falla la veu, cal aclarir la gola i beure aigua.
- Respirar profundament i lentament abans de començar.
- Somriure.
- Abans de començar, donar un cop d'ull.
- Dominar el principi i el final.
- Començar poc a poc.
- Arribar al lloc on es fa la presentació amb temps.
6. I si em quedo en blanc?
- Reconèixer-ho, però sense demanar disculpes ni oferir explicacions.
- Repetir el darrer que s'ha dit però amb diferents paraules
- Formular una pregunta al públic.
- Saltar-se la part del discurs on s'era i continuar per la següent.
- Fer un resum fins aquell moment.
- Resumir el darrer que s'ha dit.

QUATRE PREGUNTES BÀSIQUES: PER QUÈ, QUI, QUÈ I COM.
Quintilià, un dels grans mestres de la retòrica romana, distingia cinc frases en la preparació d'un discurs:
1. Invenció.
2. Disposició.
3.Elocució.
4. Memòria
5. Acció.

LA IMPROVISACIÓ
Dues condicions bàsiques:
1. Coneixements: ha de dominar el tema.
2.Memòria: ha de memoritzar el que dirà.

EL FEEDBACK: LA MIRADA
El feedback tanca un procés comunicatiu en cercle. L’esquema bàsic té cinc fases:
1. L’emissor té unes idees que vol transmetre.
2. L’emissor expressa les idees (bé o malament) en un missatge.
3. El receptor rep el missatge.
4. L’emissor capta la reacció del públic mitjançant el feedback.
5. L’emissor segueix transmetent les seves idees.

És essencial per a l’orador mirar l’auditori, per dos motius:
1. Mirar és obtenir informació.
2. Mirar és dominar.

El bon orador improvisa i varia el discurs en funció de la resposta del públic. El feedback pot provocar canvis:
– Saltar-se una part de la presentació que s’intueix que no interessarà.
– Desenvolupar més una part que estava previst explicar per sobre.
– Contar o deixar de contar anècdotes o acudits.

LA RESPIRACIÓ DIAFRAGMÀTICA
Hi ha un tipus de respiració, més profunda i completa: la diafragmàtica. Aquest sistema consisteix a inspirar l’aire i introduir-lo fins a l’estómac .

Característiques:
1. No es força la gola.
2. S’evita l’ofec i el cansament.
3. La veu és més atractiva.

EL SILENCI
El silenci té tres grans virtuts:
1. Dóna a entendre clarament que l’orador no està
nerviós.
2. Permet a l’orador respirar millor.
3. El silenci és un element més d’entonació, que permeta l’orador articular el discurs i remarcar les coses importants.
Les pauses poden servir per a:
– Anunciar un missatge principal.
– Donar temps a pair un missatge important.
– Separar dues parts del discurs.
– Recuperar l’atenció.

LLENGUATGE ORAL
Les característiques bàsiques del llenguatge oral:
– Fer frases curtes, senzilles i contundents, separades per pauses. Evitar les frases llargues i alambinades.
– No utilitzar 10 paraules per dir una cosa que pot dir-se amb 4.
– Evitar l’argot especialitzat, les paraules complicades i les frases buides.
– Evitar el llenguatge abstracte i imprecís.
Les tres característiques bàsiques del llenguatge oral són: claredat, precisió i brevetat.
L’ HUMOR
– Trenca barreres amb l’auditori.
– Genera identificació i confiança.
– Relaxa l’auditori i, en relaxar-lo, el fa més receptiu.

L’ACTITUD: COMENÇAR AMB UN SOMRIURE
Moltes vegades, abans que l’orador obri la boca, el públic ja ha emès un judici sobre ell i, per tant, sobre el contingut del seu discurs.

1. La posició del cos: és l’expressió de l’autoritat i la seguretat de l’orador.
2. La gesticulació: és l’expressió de l’energia de l’orador.
3. La mirada: és el que expressa si l’orador és conscient del públic i s’hi comunica.

LA POSICIÓ DEL COS
Cal estar dret, no assegut. Els peus han d’estar separats, més o menys alineats amb les aixelles.
recomanacions pràctiques pel que fa a la posició:
– Ensenyar el cos sencer
– Moure’s de tant en tant.
– Evitar els moviments cíclics
– Evitar els tics repetitius i no jugar amb objectes,..
– No creuar els braços perquè dóna imatge d’inseguretat i d’estar a la defensiva.

LA GESTICULACIÓ
Compleixi quatre condicions:
1.Ha de ser natural.
2. No ha de semblar assajada.
3. Ha d’estar d’acord amb la personalitat de cadascú.
4. No ha de ser exagerada.

Hi ha dues classes de gestos: oberts i tancats. Els gestos oberts denoten l’absència d’una imposició i la possibilitat d’escollir. Els gestos tancats expressen el contrari.

Consells generals:
– Cal mostrar les mans al públic.
– Cal evitar els gestos que neixen de la inseguretat o el
nerviosisme.
– Cal evitar fer moviments breus i ràpids amb l’avantbraç.
– No s’han d’acabar els gestos massa de cop.

LA MIRADA
El bon contacte visual s’aconsegueix en tres etapes:
1. Mirar envers les persones de l’auditori i no per sobre dels seus caps.
2. Aprendre a mirar els elements del públic.
3. El contacte visual: consisteix a “escoltar” el públic amb la mirada. És el més important. El contacte visual significa mirar directament una persona del
públic com si ho féssim individualment.

ELS MITJANS AUDIOVISUALS
1. Els mitjans audiovisuals permeten destacar paraules o conceptes. En les transparències o a la pissarra, l’orador hi pot anotar l’essència del contingut del discurs, de manera que el públic ho vegi més clar.
2. Els mitjans audiovisuals són molt importants i útils per a un tipus concret d’informació: l’estadística. De vegades és imprescindible presentar informació estadística.

GRÀFICS DE BARRES
Els més corrents són els anomenats simples, i n’hi ha de dues classes:
1.Per a presentar l’evolució d’un tema durant un cert temps.
2. Relació de diferents assumptes entre ells, en un període tancat.
Algunes recomanacions per a aquesta mena de gràfics:
– Triar bé les proporcions entre els eixos, de forma que destaqui el missatge que es vol transmetre.
– Evitar les ambigüitats. Ha de quedar molt clar quins valors són a l’eix de les X (abscissa, horitzontal) i a l’eix de les Y (ordenada, vertical).
– Cada gràfic ha de tenir un títol o encapçalament general. Els dos eixos han d’estar ben retolats.

GRÀFICS LINEALS
Permeten mostrar dades i identificar possibles tendències al llarg de períodes de temps. Són molt indicats per a subratllar canvis en quantitats absolutes a través del temps.
Hi ha gràfics simples (una sola línia) i complexos (diverses línies).

GRÀFICS CIRCULARS O FORMATGETS
És un recurs molt atractiu quan es tracta d’expressar percentatges sobre un total .El gràfic ha d’incloure el percentatge de cada segment, la xifra en unitats absolutes del que representa la mostra i un color diferent per a cada porció.

TÈCNIQUES LÒGIQUES DE RECERCA D’IDEES
1. La documentació i el coneixement del tema.
2. L’estrella de les 6 w
3. El cub
4. Anàlisis FODA

DISCURS ARGUMENTATIU
Desenvolupament: les 4 P
1. Posició
2. Problema
3. Possibilitats
4. Proposta

DECÀLEG DEL LLENGUATGE ORAL
1. Parlar amb frases curtes i de construcció sintàctica simple.
2. Separar les frases per pauses i silencis. Marcar les pauses.
3. Fer canvis de to. Utilitzar preguntes i preguntes retòriques. Utilitzar exclamacions.
4. Aprofitar l’efecte de les repeticions de paraules o conceptes.
5. Jugar amb les oposicions i les antítesis.
6. Avançar i recular en l’argument del discurs.
7. Enumerar i marcar les enumeracions (un, dos, tres, etc.).
8. Utilitzar connectors per a articular clarament el discurs.
9. Posar exemples i comparacions, contar paràboles, utilitzar metàfores, baixar el que és abstracte a alguna cosa concreta.
10. Utilitzar l’acudit o l’anècdota personal per a aproximar-se al públic i fixar millor els missatges.

Habilitats lingüístiques

Parlar, escoltar, escriure i llegir

Són les quatre habilitats que ha de dominar un usuari de la llengua per poder comunicar-se amb eficàcia en totes les situacions possibles: són les habilitats lingüístiques.
Les habilitats lingüístiques es classifiquen en funció de dos factors. Segons el paper que tingui un individu en el procés de comunicació (emissor o receptor) tenim les habilitats receptives (escoltar i llegir) i les productives (parlar i escriure).
L’altre factor de classificació és el canal que s’utilitza en el procés de comunicació. Així tenim les habilitats orals (parlar i escoltar) i les escrites (escriure i llegir).

El llenguatge

El llenguatge és la facultat humana de poder comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi determinat de signes interpretable per a ell.

Característiques del llenguatge humà

- possibilitat d'establir comunicació. Un emissor expressa un missatge i la resposta del receptor altera els propers missatges.
- la capacitat de referir-se a realitats allunyades en el temps i l'espai del moment comunicatiu o fins i a tot de referir-se a realitats no existents.

Llenguatge verbal i llenguatge no verbal


El llenguatge verbal, el que fa servir la paraula oral o escrita, ens permet organitzar i conceptualitzar el pensament.

El llenguatge no verbals el que fa servir altres codis. Aquests utilitzen els colors, les mirades, els sons o les olors per a construir llenguatges més específics.

Funcions del llenguatge


- Funció referencial o representativa
- Funció expressiva o emotiva
- Funció conativa o apel·lativa
- Funció fàtica
- Funció metalingüística
- Funció poètica

Caracteristiques textuals

Característiques textuals


Adeqüació:
l'adequació determina la varietat i el registre qe cal usar en cada situació comunicativa.


Coherència: fa referència tant al tema o idea del text com a l'estructura. L'emissor selecciona la informació rellevant que vol transmetre, ho organitza tot
en una estructura comunicativa.


Cohesió: És el resultat d'un esforç de l'emissor per donar pistes que guiïn el receptor cap a la construcció
del sentit del text.

La descripció

LA DESCRIPCIÓ

Descriure és explicar com és un objecte, un ésser animat, un espai, una persona.... Es pot descriure, per tant, qualsevol aspecte de la realitat: des dels més concrets, fins als abstractes.

En una descripció establim tres fases diferents:

1. Analitzar allò que distingeix l'objecte descrit,

2. Transcriure aquesta anàlisi en un lèxic pertinent,

3. Convertir aquest vocabulari en un text concret,

Els continguts d'una descripció han de ser coherents i han d'estar ben cohesionats.

CARACTERÍSTIQUES DE LA DESCRIPCIÓ

Descriurem les característiques morfosintàctiques i després les característiques lèxiques i d'estructura.

1. Característiques morfosintàctiques:

1. Les oracions solen ser simples i enunciatives.

2. Si són compostes seran per subordinació de relatiu o de predicat nominal.

3. Els temps verbals que predominen són els present d'indicatiu o l'imperfet d'indicatiu.

4. Hi abunden els verbs copulatius (ser, estar, semblar) i els de pertinença (tenir, portar).

5. Les oracions són simples, juxtaposades (unides per signes de puntuació) o coordinades copulatives amb el nexe i.

2. Característiques lèxiques:

El lèxic principal el constitueixen:

* els noms

* els adjectius qualificatius

* i els Sintagmes Preposicionals equivalents a un adjectiu.

3. Característiques d'estructura:

Les descripcions tenen en general una estructura que s'aproxima a la de l'argumentació: com a text no és altra cosa que una sèrie de frases ben construïdes i organitzades, lligades en progressió informativa, que persegueixen una determinada finalitat.


TIPUS DE DESCRIPCIÓ

Establim dues classificacions: segons la implicació de l'autor i segons el tema.

1. Segons la implicació de l'autor pot ser:

- Descripció objectiva: l'objecte és descrit sense manifestar la repercussió en el descriptor. Utilitza un llenguatge denotatiu.
- Descripció subjectiva: l'objecte es descriu amb els sentiments, emocions, etc. que desperten en el descriptor. Utilitza un llenguatge connotatiu.

2. Segons els temes parlem de:

-TOPOGRAFIA: descripció de l'espai, del lloc.

-CRONOLOGIA: descripció del temps.

-PROSOPOGRAFIA: descripció dels trets físics, externs.

-ETOPEIA: descripció dels trets anímics, interns.

-RETRAT: manté un grau de fidelitat alt amb la realitat material que descriu.

-PARAL·LELA: compara per remarcar les diferències o les semblances.

-QUADRE: descriu el context en que s'emmarca.

-CARÀCTER: descripció de les característiques anímiques.



Per tocar aquesta part del temari, ens han posat diferents descripcions fetes com a cançons,... i a partir d'aquí hem pogut veure com podem descriure diferents coses.

Bons comunicadors i joc de paraules

com ha de ser un bon comunicador?
Aquesta és la pregunta amb la qual ens va introduir la classe l'Imma.
Doncs bé nosaltres ho vam definir com:
- Tranquil
- Segur
- Expressiu
- Objectiu
- Bona fonètica i bon lèxic
- Educat
- Prudent
- Comprensiu
- Apassionat
- Obert
- Sincer
- Informat
- Imparcial

i vam dir alguns bons comunicadors que van ser:
- Rubalcaba
- Lorenzo Milà
- Espartac Perany
- Joan Laporta
- Pep Guardiola
- Jordi Baste
- Josep Llobató
- Sergi López
- Antoni Bassas
- Andreu Buenafuente



Després de fer aquest exercici ens va fer un "joc de paraules" que era avaluar de l'1 al 9 una sèrie de paraules del mateix camp semàntic de menys a més. Les paraules van ser:

1- Impur
2- Brut
3- Porc
4- Ronyós
5- Llardós
6- Merdós
7- Infecte

Quan vam dir tots els nostres resultats vam poder veure que segons el punt de vista de cada persona hi ha paraules que nosaltres creiem amb més intensitat que altres persones i això fa moltes vegades que nosaltres no veiem les coses iguals que la resta.

Codi oral i codi escrit

ORAL

- Comunicació espontània.
- El parlant pot rectificar, però no esborrar el que ja ha dit.
- L'oïdor està obligat a comprendre el text en el moment de l'emissió i tal com s'emet.
- Comunicació efímera. Els sons són perceptibles solament durant el temps que romanen en l'aire.
- Utilitza molt els codis no verbals: fisonomia, vestits, moviments, paralenguaje (qualitats de la veu i vocalitzacions: riure, plor)
- Hi ha interacció durant l'emissió del text.
- Mentre parla, el parlant veu la reacció de l'oïdor i pot modificar el seu discurs.
- Presencia d'elements prosòdics (entonació, accent, pausa,...)
- Presencia d'elements paralingüístics (qualitat de la veu, ritme, to, intensitat...)
- Presencia d'elements extralingüístics (cinèsics - postura-, proxèmics - distancia-)
- Presencia d'elements fàctics o elelements retroalimentadors del canal (feedback)
- Presencia de Díptics (o senyalitzadors) (pronoms personals, adverbis de lloc i temps, amb la possibilitat de substituir-los per gesticulacions, donada la presencia d'elements extralingüístics) Indicadors de planificació "en línia" del discurs i de l'adaptació d'aquest a la reacció de l'interlocutor



ESCRIT


- Comunicació elaborada.
- El parlant pot corregir i refer el text sense deixar rastres.
- El lector pot escollir com i on vol llegir el text
- omunicació duradora. Les lletres es graven en un suport estable i perduren.
- L'escrit adquireix valor social de testimoni i registre dels fets.
- Utilitza poc els codis no verbals.
- El context extrlingüístic és poc important.
- L'escriptor crea el context a mesura que escriu.
- No hi ha interacció durant la composició.
- L'escriptor no pot conèixer la reacció del lector.
- Presencia de recursos gràfics (entre cometes, subratllat,...)
- Presentació estructurada del text
- Major complexitat en la construcció sintàctica (subordinació, frases més llargues que en la llengua oral)
- Major elaboració del discurs (presencia de marcadors de relacions entre frases, connectors lògics, organitzadors retòrics d'aquest,...)
- Organització del discurs en termes de subjecte+predicat
- Major densitat de la informació
- Elements lèxics plens



Aquestes son les idees que diferencien el codi escrit i el codi oral.